«De vegades penso que estic anotant el futur. Em dic que, davant de la incomprensió, en quedin les paraules. Algú, potser, les podrà entendre», diu el narrador d’aquesta història. I, en efecte, Napalm al cor té alguna cosa d’exercici de comprensió íntima d’un passat extrem i traumàtic, i de cartografia sentimental d’un present convuls a la recerca d’alguna forma d’alliberament.

Situada en una geografia ambigua, la primera novel·la de Pol Guasch posa en dansa una parella de nois que han crescut en una zona militaritzada, marcats per unes condicions de vida precàries, per la intolerància de l’entorn cap al seu desig, i per unes famílies tocades pel desarrelament. La manca de perspectives ho domina tot, però encara mantenen la possibilitat de deixar-se enlluernar i fins i tot sotmetre, d’aferrar-se a la militància i a la temptació de la violència, i de seguir parlant una llengua que es desfà: la seva.

L’única alternativa és fugir d’aquesta terra erma. En el seu trajecte més enllà de «l’altra banda», carregant literalment el pes del passat en forma de carta i de cadàver per enterrar, trobaran respostes diferents a enigmes compartits. Muntada delicadament com un mosaic, escrita amb precisió i bellesa, Napalm al cor conté una viva al·legoria de les diverses opressions que determinen tantes vides, però també de la fina línia que de vegades separa la víctima del botxí.

En paraules de membres del jurat:

«La veu que ens parla des de Napalm al cor, innocent i brutal alhora, com el bon minyó de “La guerra” de Carner i l’adolescent de Quanta, quanta guerra... de Rodoreda, ens situa al bell mig del bosc esfereïdor dels contes infantils i de la condició humana. És una d’aquelles novel·les que, com va dir Kafka, ens afecten com un desastre i ens ajuda a obrir el mar gelat que portem dins», Mita Casacuberta.

«Pol Guasch s’ha mirat el gènere distòpic amb ulls de poeta i li ha sortit una suggeridora novel·la postnuclear ambientada al marge dels marges. Napalm al cor és una faula d’oprimits i opressors, una descripció de l’horror feta des de la fascinació que normalment es reserva a la bellesa, i captivarà el lector amb una combinació sorprenent: l’asfíxia imperant en el món que descriu i la voluptuositat dels recursos expressius que desplega per fer-ho», Guillem Gisbert.

«Pol Guasch ha trobat un lloc insòlit des d’on desplegar una prosa d’orfebre vigorosa que llegim com una crítica als mecanismes de repressió del poder però que es pot transformar, gràcies a la tensió poètica que travessa el text, en un conjur contra la intempèrie del món actual», Imma Monsó.